Aconseguir un somni després de lluitar molt

Ho he aconseguit, he arribat al pes desitjat, han estat molt anys on la meva autoestima ha anat fluctuant al ritme que marcava l’agulla de la bàscula, però per primer cop he arribat al final, estic fent un manteniment i després sòc conscient que hauré de cuidar-me de per vida però val la pena.

Ara la vida, malgrat les desil·lusions, les penes, és més maca, jo sòc més feliç. Puc ser més jo.

Sempre he estat alegre de portes enfora, ara ja no és només façana es una reforma integral.

Estic oberta a la nova vida, oberta a noves experiències, oberta a tot lo positiu, sé que hi hauran dies tristos, dies que la gent em produirà desenganys, però el que no puc ni permetré és que ningú pugui destruir la meva autoestima.

Avui he menjat un trosset de xocolata, petit, perquè em fa por, de fet tota la reintroducció l’estic fent amb una mica de por de pujar, però tiro endavant tinc les coses clares.

Tinc molts somnis i il·lusions i no sé com m’ho faré però lluitaré per fer-les realitat.

Aquesta setmana una persona que m’estimo molt m’ha fet escoltar la canço Count on me del Bruno Mars i encara que ja ho sabia, sé que puc comptar amb ella, de fet, pobreta, se n’ha fet un fart d’escoltar-me. Si llegeixes això saps que va per tu i que t’estimo Peque!!!

Com diuen Els Pets, La vida és bonica però complicada, però i aixó ho afegeixo jo, amb un somriure tot és veu millor.

Un dia gris, una canço trista...

Avui he decidit que estic cansada, sí, molt cansada de tot, de la gent, de les expectatives, del futur, del passat que a vegades pesa més i no el pots deixar enrere, de tot...

La vida és complicada i més complicada ens la fem i d’això també estic cansada, no vull més complicacions, no vull més merders, no vull més....

Ei, i no és un escrit negatiu, jo no sóc negativa, és un escrit de desitjos, d’il·lusions enramades amb desil·lusions, és un text que defineix la vida, la meva vida.

Tantes vegades a punt de tocar un somni i de cop tot s’esmuny d’entre els meus dits, però em torno a aixecar, amb el meu somriure, les meves bogeries i amb l’alegria que sé que tinc i que espero no perdre mai, perquè jo no em puc quedar sentada, no abandono mai, el dia que abandoni segur que serà per causes majors....

Però hi ha dies com avui que estic cansada i he de treure fora de mi tots aquests sentiments fastigosos, avui si fos un color seria el gris claret, tampoc caldria passar-se, però jo prefereixo més ser un rosa, un verd llima, un taronja alegre, així vull ser i així seré demà, promès.

A tots els que només llegeixin aquestes línies d’una boja com jo els avanço les gràcies, perquè m’estimen o en el fons senten una petita espurna d’afecte per mi.

(Un pensament només és una espurna entre dues llargues nits, però aquesta espurna ho és tot)