Ahir vaig anar a veure La nit de Sant Joan, una obra de teatre amb música de Jaume Sisa, em va agradar, no sé i pel fet que em sabia totes les cançons o perqué era com més o menys me l’havia imaginat així de surreal. El fet és que com em sol passar amb tots els musicals que vaig anar a veure, vaig sortir amb ganes de cantar i ballar pel carrer.
Crec que és el fet que la música per mi ho és tot, en qualsevol moment o en qualsevol circumstància no hi pot faltar mai. Ara recordo el dia que vaig anar a veure hairspray, al començament de la película quan surt l’actriu cantant la canço de Baltimore mentres va a l’escola, uaauuuuu, m’encantaria anar a treballar cantant (encara que segur que seria una canço més trista, amb la merda de feina que tinc). També recordo, per exemple l’anunci del Seat leon, on el tio quan surt de la feina ho fa ballant (aixó si que ho faria bé).
Aixxxx que maco que seria que quan et passen coses les puguessis demostrar així, sense que ningú del carrer et mires raro...
Fa molts dies que m’agradaria tornar a Londres, no pel Big Ben, ni per Picadilly Circus, sino per Wicked, no sabeu el que donaria per tornar-la a veure.... crec que les obres de teatre s’haurien d’editar en dvd i quan surts del teatre les poguessis comprar, i veure-les una i mil vegades. Igual que he fet amb Mar i Cel o amb Germans de Sang o fins i tot amb Tots Dos.
Crec que el mon seria millor i més divertit si incorporessim la música, una sessio al parlament podria ser de lo més emocionant.
De moment continuarem vivint la vida sosa i aburrida que ens ha tocat i en la meva ment seguiré cantant les cançons que m’emocionen.
Un petit incis per acabar amb el tema dieta a 200 grms. Dels 12Kg.
